Article del Gran Victor Alexandre...

La mort del tripartit

"No hi ha ningú, a Esquerra, que s’adoni del fracàs espectacular de l’estratègia dissenyada?"


És comprensible que el Partit Socialista i Esquerra, amb una davallada de 205.000 i de 70.000 vots, respectivament, hagin coincidit a dir que els resultats de les eleccions europees no han de ser llegits en clau catalana. És comprensible, perquè saben que això és només el pròleg de la davallada que patiran en les eleccions al Parlament. El PSC-PSOE, mancat de programa, tant a Catalunya com a Europa, ha basat la seva campanya en la desqualificació de l’adversari, que és el recurs de qui no té més arguments per semblar atractiu que posar-se al costat d’algú més lleig. Maria Badia, fins i tot, insegura ella, ha obligat Alejo Vidal-Quadras a posar-se d’esquena, no fos cas que li robés protagonisme en els cartells electorals. De manera que si algú tenia algun dubte sobre el fet que PSC i PP són la mateixa cosa –la pinça nacional espanyola a Catalunya- ja l’haurà esvaït en veure la imatge popular d’aquesta parelleta a tot arreu. I és que quan dos s’estimen, encara que no gosin confessar-ho, fan qualsevol cosa per estar junts. Sobretot si, a més d’estimar-se, es necessiten.

Pel que fa a Esquerra, continua en caiguda lliure i només la dimissió dels seus dirigents la podria salvar d’estavellar-se contra les roques. No sols ha perdut 70.000 vots, sinó que fins i tot el BNG –amb qui es presentava a les llistes- ha estat més votat a Galícia que no pas ella a Catalunya. “Són temps difícils”, diu Joan Puigcercós amb ingenuïtat. No deu saber que el pitjor encara ha d’arribar. Tampoc no vol saber-ho, perquè l’arrogància no és amiga de la lucidesa. Per aquest motiu, mentre la nau republicana s’enfonsa, la cabina de comandament es dedica a desqualificar els qui ho denuncien titllant-los d’enemics, de convergents, d’il•luminats o de radicals. Es veu que això de convertir-se en l’ombra del PSC-PSOE embussa una mica les artèries de l’autocrítica. La pregunta és: no hi ha ningú, a Esquerra, que s’adoni del fracàs espectacular de l’estratègia dissenyada? No hi ha ningú que prengui consciència que cada cop són més els independentistes que no se senten representats per la versió republicana del Partit Socialista? ¿Caldrà, en definitiva, que Esquerra quedi per darrere del PP per tal que algú reaccioni?

Doncs sí, sembla que sí. Aquesta és la raó per la qual l’error històric del segon tripartit acabarà com havia d’acabar, amb un fatal desenllaç. De fet, si mirem la seva obra de govern –una pura gestoria perifèrica-, el segon tripartit ja va néixer mort. Cosa que explica la revifada de CiU que, des de l’oposició, n’ha tingut prou de contrastar-se amb el tripartit per aparèixer com una mena de Braveheart català. Serà, per tant –quines paradoxes que té la vida-, un triomf aconseguit amb l’ajut inestimable d’Esquerra. Per això, quan arribi el moment i es coneguin els resultats de les properes eleccions catalanes, és probable que els dirigents de CiU, des del faristol, tinguin el noble gest de dir: “Gràcies, Esquerra”.

Víctor Alexandre

Esquerra, partit conservador

Si jo sabés escriure bé, segur hauria escrit un article semblant a aquest que li han censurat al Víctor. Doncs s'apropa molt a la meva forma de pensar sobre el que per mí a passat i passa, amb el que era el partit d'esquerres i independentista de Catalunya.
I al diari Avui, només dir-li que la censura és un acte que fa molt de mal vingui d'on vingui, i més si ve des dels que haurien de ser els seus màxims defensors la premsa...
Enhorabona AVUI, us heu cobert de glòria

[ Aquest article, malgrat tenir fixada data de publicació a les pàgines de l'Avui, ha estat prohibit per Toni Cruanyes, director en funcions del diari. ]


Durant força anys, com molts altres catalans, he votat Esquerra Republicana plenament convençut que votava un partit d'esquerres, que és la meva ideologia. Però ara he vist que té una direcció conservadora. El votava perquè pensava que els seus dirigents, a banda de coincidir amb les meves idees socials i amb una manera d'entendre la vida, tenien com a fet prioritari la llibertat de Catalunya. El meu ideal era i és ben senzill: primer de tot la llibertat, després la gestió d'aquesta llibertat. No m'interessen els pusil·lànimes perquè no aspiro a ser un esclau d'esquerres, aspiro a ser persona. I per poder ser persona necessito ser lliure. Lliure per ser qui sóc, lliure per decidir, lliure per viure amb dignitat. De sobte, però, els dirigents d'Esquerra em diuen que les coses són justament a l'inrevés. És a dir, que la llibertat del meu poble ara no toca -ara toca pluja fina- i que el dret de ser, el dret de decidir i el dret de viure amb dignitat són somnis de tanoca que el temps esvairà com s'esvaeixen les bombolles de sabó en contacte amb la mà de l'infant.

Estic esbalaït, francament. Ja sé que no sóc l'únic, n'hi ha milers i milers com jo, però això encara fa més dramàtica la situació. Estic esbalaït perquè, com a independentista i home d'esquerres que sóc, ja fa temps que em pregunto com puc votar Esquerra sense caure en una flagrant contradicció. Com puc votar-la si s'ha convertit en una força conservadora que em diu que la independència és secundària? D'un partit d'esquerres se n'espera aire fresc i fermesa per transgredir una legalitat injusta. El conformisme, la covardia, la submissió i l'acomodació a la humiliació, en canvi, són trets propis d'una naturalesa conservadora. El conservador és molt gelós del seu plat de llenties, agraeix a l'amo que li permeti omplir-lo i per res del món posa en perill una engruna de pa a canvi d'una dignitat incerta. Per això mai no troba el moment d'anar més enllà, perquè està tan acostumat a viure en captivitat que res no l'espanta més que la llibertat. En parla molt de la llibertat, això sí, però només com una icona abstracta, només com una pastanaga celestial inassolible. I és que el captiu bon minyó a qui l'amo ha cobert de privilegis no s'allibera mai. És un captiu vocacional que l'únic que lamenta és no tenir cua per agrair més explícitament els copets que l'amo li dóna a l'esquena.

El conservador mor sempre entre les quatre parets de la presó. Però, mentre és viu, es burla dels companys que barrinen plans de fuga o els desqualifica obertament. Hi està obligat per poder justificar la seva covardia. Prudència en diu, de la covardia. De fet, si els carcellers no existissin els hauria d'inventar. Sort en té que sempre hi són amb l'esguard amatent per reprovar el més mínim gest d'autoafirmació individual o col·lectiva. Ves quin compromís que un dia es deixessin la porta oberta. Quina mala consciència que li crearia, ara que ha millorat el seu estatus gestionant el dia a dia penitenciari. "Política social de la presó", en diu ell. A més, és un conservador agraït perquè l'alcaid l'ha nomenat vicecarceller honorífic i és molt important. Ell ho té clar: només un radical, només un extremista empenyeria la porta i marxaria.

Jo, esforçant-m'hi, puc entendre aquestes febleses humanes. Però em pregunto si un partit polític que les practiqui, per més que s'amagui darrere el nom d'Esquerra, pot ser mai el meu partit. El conformisme i el conservadorisme no van amb mi. M'agrada la gent que es rebel·la contra la ignomínia. M'agrada la gent que no es ven ni s'agenolla i que no em desqualifica pel sol fet de mantenir-me dret quan ells s'arrosseguen per terra. En les properes eleccions catalanes vull poder votar una força política que no sigui conservadora, una força desacomplexada que consideri la llibertat com el bé més preuat de l'ésser humà. Vull poder votar, en definitiva, una força que em retorni la dignitat que Espanya i França ens han robat a mi i al meu poble.

Víctor Alexandre
www.victoralexandre.cat

L'esquerra independentista demana el vot per Iniciativa Internacionalista

La setmana passada es presentava a Vilafranca el grup de suport penedesenc a la candidatura al parlament europeu d'Iniciativa Internacionalista. El conjunt de l’esquerra independentista del Penedès ha començat una campanya per a demanar el vot de la candidatura als comicis europeus del proper 7 de juny. Iniciativa Internacionalista – La solidaritat entre els pobles (II-SP) és una candidatura que té el suport d’organitzacions polítiques, socials i sindicals de diverses nacions sense estat que es troben sotmeses per l’estat espanyol. II-SP ha rebut adhesions de nacions com els Països Catalans, Castella, Galiza, Aragó, Euskal Herria, Canàries, Andalusia i Astúries. Aquest passat dissabte, més d'un centenar de persones van participar el l'acte central d'Iniciativa Internacionalista celebrat a Vilafranca.

L'acte central de campanya d'Iniciativa Internacionalista al Penedès es va celebrar aquest passat dissabte 30 de juny a la Plaça Milà i Fontanals de Vilafranca del Penedès. Unes 130 persones van poder escoltar els parlaments del candidat català a la llista Josep Garganté i del regidor de la CUP de Molins de Rei, Àlex Maymó. L'acte es va cloure amb una concert de música popular i tradicional a càrrec de la formació vilafranquina Filibuster i amb un sopar popular.

Josep Garganté, que està afiliat a la CGT de Catalunya i es treballador de TMB, fa un any impulsava la vaga d'autobusos a Barcelona per aconseguir dos dies de descans setmanal. Ara és el primer candidat pels Països Catalans (ocupa el tercer lloc de la llista estatal) de la candidatura Iniciativa Internacionalista, que l'Estat espanyol va intentar il·legalitzar per impedir que es presentes a les eleccions europees. Garganté defensa que votar Iniciativa Internacionalista és "una bufetada a l'estat espanyol" i que la candidatura servira per donar veu a Europa als pobles en lluita per a l'autodeterminació, per defensar un model socialista per Europa, i com altaveu de la diverses lluites que estan portant a terme les organitzacions que donen suport a la candidatura.

http://www.cupvila.cat/index.php?option=com_content&task=view&id=1004&Itemid=1