Article del Gran Victor Alexandre...

La mort del tripartit

"No hi ha ningú, a Esquerra, que s’adoni del fracàs espectacular de l’estratègia dissenyada?"


És comprensible que el Partit Socialista i Esquerra, amb una davallada de 205.000 i de 70.000 vots, respectivament, hagin coincidit a dir que els resultats de les eleccions europees no han de ser llegits en clau catalana. És comprensible, perquè saben que això és només el pròleg de la davallada que patiran en les eleccions al Parlament. El PSC-PSOE, mancat de programa, tant a Catalunya com a Europa, ha basat la seva campanya en la desqualificació de l’adversari, que és el recurs de qui no té més arguments per semblar atractiu que posar-se al costat d’algú més lleig. Maria Badia, fins i tot, insegura ella, ha obligat Alejo Vidal-Quadras a posar-se d’esquena, no fos cas que li robés protagonisme en els cartells electorals. De manera que si algú tenia algun dubte sobre el fet que PSC i PP són la mateixa cosa –la pinça nacional espanyola a Catalunya- ja l’haurà esvaït en veure la imatge popular d’aquesta parelleta a tot arreu. I és que quan dos s’estimen, encara que no gosin confessar-ho, fan qualsevol cosa per estar junts. Sobretot si, a més d’estimar-se, es necessiten.

Pel que fa a Esquerra, continua en caiguda lliure i només la dimissió dels seus dirigents la podria salvar d’estavellar-se contra les roques. No sols ha perdut 70.000 vots, sinó que fins i tot el BNG –amb qui es presentava a les llistes- ha estat més votat a Galícia que no pas ella a Catalunya. “Són temps difícils”, diu Joan Puigcercós amb ingenuïtat. No deu saber que el pitjor encara ha d’arribar. Tampoc no vol saber-ho, perquè l’arrogància no és amiga de la lucidesa. Per aquest motiu, mentre la nau republicana s’enfonsa, la cabina de comandament es dedica a desqualificar els qui ho denuncien titllant-los d’enemics, de convergents, d’il•luminats o de radicals. Es veu que això de convertir-se en l’ombra del PSC-PSOE embussa una mica les artèries de l’autocrítica. La pregunta és: no hi ha ningú, a Esquerra, que s’adoni del fracàs espectacular de l’estratègia dissenyada? No hi ha ningú que prengui consciència que cada cop són més els independentistes que no se senten representats per la versió republicana del Partit Socialista? ¿Caldrà, en definitiva, que Esquerra quedi per darrere del PP per tal que algú reaccioni?

Doncs sí, sembla que sí. Aquesta és la raó per la qual l’error històric del segon tripartit acabarà com havia d’acabar, amb un fatal desenllaç. De fet, si mirem la seva obra de govern –una pura gestoria perifèrica-, el segon tripartit ja va néixer mort. Cosa que explica la revifada de CiU que, des de l’oposició, n’ha tingut prou de contrastar-se amb el tripartit per aparèixer com una mena de Braveheart català. Serà, per tant –quines paradoxes que té la vida-, un triomf aconseguit amb l’ajut inestimable d’Esquerra. Per això, quan arribi el moment i es coneguin els resultats de les properes eleccions catalanes, és probable que els dirigents de CiU, des del faristol, tinguin el noble gest de dir: “Gràcies, Esquerra”.

Víctor Alexandre