Per la Festa Major (popular) d'Hivern (Faust), la MISSA també és lo primer de tot.

Els nois i noies de "La Collonada" gent amb trempera i moltes ganes (encara que de vegades els estaments oficials te la facin perdre, a ells i elles no) aquest any també s'han currat una Festa Major (POPULAR) molt bona i amb moltes i diverses activitats per a tots els públics. Potser hi ha faltat una mica més de participació ciutadana, però això tampoc depen d'ells, sinó de la resta de la ciutadania. Ens ho donen mastegat i amb molta diversitat (presentacions de llibres, sopars dinars, concerts, ginkames, cercaviles, dansa, cant, fura del faust, etc...) hi ha hagut moltes activitats per a recordar-me de totes de memòria. I perquè no dir-ho amb força gent en cada una d'elles, des dels més petits de la casa als més grans, tothom hi era benvingut. Puc dir que aquest any la n'he pogut fer un seguiment força intens de quasi be tot els actes, i sí, hi havia gent, tothom no, com no podia ser d'una altra manera m'ha faltat veure el recolzament dels representants polítics de la nostra ciutat, per variar al nostre país qualsevol acte organitzat des del carrer, que no hagi passat pel sedàs dels polítics, sembla que no mereixi cap reconaixement per part d'aquests.
Doncs senyors i senyores, que manen tant, amb una mica de ganes també es poden fer coses, sense grans pressupostos com els que remenen vostés, només és demana una mica de col.laboració, i sinó com a mínim no possar pals a les rodes i facilitar l'empenta de gent amb ganes de fer coses per a la resta del poble.
Tota aquesta explicació era per acabar explicant l'únic acte de pressènncia que ha fet el món polític igualadí en la Festa Major d'Hivern FAUST'08.
Va ser diumenge cap al migdia, en el bateig dels " Els Voladors – Trabucaires d’Igualada", cal dir primer de tot que com a qualsevol acte hi ha el permis per tal de poder-lo fer, aquest acte era més o menys el següent, al matí al patí del Centre Cívic Centre, es feia la trobada de Trabucaires (els d'Igualada i dues colles més, convidades) i tot seguit esmorzar. Tot seguit les colles i la gent allà reunida anaven cap a la Pl. de l'Ajuntament, disparant els trabucs que és el que fan les colles trabucaires. Val a dir que per arribar a la Pl. de l'Ajuntament es va decidir no passar pels carrer que toquen a l'esglèsia de Sta. Maria, per molestar el menys possible a la gent que era a missa.
Al ser un bateig d'una de les colles, la d'Igualada, van començar a disparar els seus trabucs, com és lógic. Fins que va fer acte de presència la regidora que ja anomenavem. Va venir a donar suport a l'acte d'una entitat de la ciutat? NO, tota ella com a regidora d'esquerres, progre i tot el que vulgueu... va arribar tota esfereïda i acompanyada d'una tècnica de l'ajuntament, fotent crits a tort i a dret, exigint i ordenant que alló que semblava una guerra s'havia d'acabar immediatament, doncs s'estava molestant a la gent de missa. Si senyora gran suport a l'associacinisme local, m'agrada la forma de valorar i potenciar les iniciatives populars, de la gent d'esquerres que governa, d'aquesta ciutat.
És més fàcil i suposo que s'en treu més rendiment fent acte de presència i recolzant l'acte al qual es molestava tant, la missa de 12. M'agradaria veure si a qui es "molestés" segons vosté fos un acte en una mesquita (per exemple) correria tant com ho va fer diumenge. I per últim, perdoni que li digui, però allà a qui es va molestar va ser anosaltres, doncs teniem tant dret a fer i gaudir del que es feia, com els indignadisims que estaven a missa, a mi també em molesta el que es fa allà dins i em foto i ho tolero, si més no ho respecto. Cosa que sembla que la prepotència del clergat i els seus subdits NO (entre ells vosté).

Apali doncs salut i bon profit. Ah, sí per qui li pugui interessar el final de la història, va ser que aquella colla d'incívics van possar punt i final a l'acte, no fos cas que a part de la ira d'aquella regidoreta, despertéssim la ira de més altes i divines esferes.

Com a apunt només dir que no sóc membre de cap entitat, associació, o grup vinculat a La Collonada, prou difícil que els hi posen només faltaria que......

Karles Claudi

La CUP organitza un gran acte commemoratiu per celebrar els 40 anys de l'Esquerra Independentista

El dissabte 6 de desembre a les 8 del vespre, es realitzarà un gran acte commemoratiu al Teatre Municipal de Berga per rendir homenatge a un moviment que en quaranta anys ha mobilitzat desenes de milers de persones. És, per tant, un homenatge a totes aquestes persones anònimes que han treballat desinteressadament, i moltes vegades patint dures represàlies, per la construcció nacional dels Països Catalans. Tant d'esforç i tanta lluita bé mereixen una gran commemoració.
Les activitats començaran el divendres 5 a 2/4 de 9 del vespre al Pavelló de Suècia, on l'historiador Oriol Junqueras explicarà les condicions del naixement d'aquest moviment polític, les caràcterístiques del seu desenvolupament fins al present i la seva importància decisiva per entendre la situació política actual dels Països Catalans.
Per cloure l'esdeveniment amb un acte lúdic, els grups Skàndol Públic i Aramateix i el PD Whatsda protagonitzaran, a partir de les 11 de la nit, un concert al Pavelló Vell de Berga. Durant tota la setmana, al vestíbul del teatre hi haurà situada l'exposició 40 anys de PSAN.
Amb aquests actes, la CUP de Berga vol homenatjar i dignificar aquests 40 anys de lluita que han dut a terme milers d'homes i dones que han treballat per la llibertat i la justícia social del nostre país, i alhora vol fer-ne proclama decidida del nostre compromís d'assolir aquests objectius.
L'aforament de l'espai on es realitzarà l'acte commemoratiu està limitat a 750 persones. Les entrades del concert es vendran als bars "La Ginesta" i "Cal Negre" de Berga a 7 € l'anticipada i 9 € a guixeta. Els punts de venda fora de Berga i la informació referent a l'organització d'autobusos s'aniran actualitzant a aquesta mateixa web.

Obama és igual a canvi?

Ha guanyat Barack Obama! El canvi! Mig món s’alegra d’aquesta victòria. Però el canvi de què? Per arribar a ser candidat a la presidència dels EUA, cal tenir el suport econòmic i mediàtic de nombroses grans empreses. De fet, a diferència de l’estat espanyol, als EUA sí que es fan públiques les quantitats astronòmiques de diners que aquestes empreses donen per a les campanyes electorals, com les que ha rebut Obama. La majoria són grans empreses transnacionals, corporacions petroleres, mitjans de comunicació de masses i empreses d’armament. Però les carretades de diners que donen no són gratis! Vet aquí la trampa de la democràcia, el poder del poble: poder escollir, cada tants anys entre dos candidats de dretes, lligats de peus i mans per empreses salvatges. Amb Obama o sense, els EUA continuaran xuclant petroli dels pous de l’Iraq i de l’Afganistan. Les seves empreses multinacionals no apagaran la seva set de diners i continuaran saquejant països rics en recursos naturals. La cultura d’empresa gringa continuarà expandint-se arreu del món amb criatures treballant 15 hores diàries, cosint pilotes de futbol; continuaran sent parcials en el conflicte entre Israel i Palestina; o bé construint un mur a la seva frontera amb Mèxic; comercialitzaran armes per aquí i per allà; continuaran amb la seva dinàmica de policia mundial; donaran suport a dictadors per conveniència, manipulant informació, assenyalant qui és terrorista i qui no, qui pot tenir armes nuclears i qui no. Continuaran torturant a Guantánamo, bloquejant Cuba. No crearan un sistema públic de sanitat per als seus ciutadans; el seu Estat del Benestar continuarà sent inexistent; continuarà morint gent als EUA per no haver-se pogut pagar l’hospital... Però si la campanya mediàtica mundial a favor d’Obama continua, haurem de continuar pensant que és la millor opció. Pot ser que algunes formes canviïn, però el fons segurament continuarà sent el mateix. Les campanyes electorals actuals dels partits tradicionals no tenen contingut, ni arguments; són pura imatge: “El canvi”, “Sí, podem”, “El primer candidat negre”... Algú dels qui s’alegra de la victòria d’Obama, sabria dir una sola proposta concreta que hagi fet? Em ve al cap l’última campanya del PSOE , en la qual es venia a dir: “No els voteu a ells, que són pitjors que nosaltres.” Resultat: majoria aclaparadora del PSOE. Ni un argument. Ens ho empassem tot. Això sí, les formes són diferents de les del PP: molt talante i aparença de progre, però podria ser pitjor; ja estem bé així. En canvi, el fons és el mateix. Es tornen 400 euros a tots els contribuents, siguis el propietari de Telefónica o un peó; l’especulació immobiliària continua; la MAT va tirant endavant; es continua donant suport a les empreses espanyoles que fan barbaritats a l’Amèrica Llatina, com Repsol o Endesa; es continua torturant a les comissaries; el delicte d’injúries a la corona continua aplicant-se; es continuen prohibint partits, il·legalitzant persones immigrants; s’incompleixen acords amb el Parlament de Catalunya; es continuen exportant armes a zones en conflicte... Això sí, podria ser pitjor: el llop en forma de PP o de McCain ronda pels voltants. Potser és una posició molt escèptica, però tot fa pensar que la victòria d’Obama no serà la del canvi. Igual que els governs socialistes no són tan diferents dels governs populars, si més no pel que fa als continguts. Ja ho deia Josep Pla: “El més semblant a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres.” Per exemple, amb Obama o Zapatero la crisi econòmica la continuaran pagant els de sempre, mentre “la Caixa” o el BBVA ens refregaran anualment els seus multimilionaris guanys. Igual que si hagués guanyat Rajoy o McCain. I és que potser caldrà fer com fan els informàtics: quan el sistema falla, no es reinicia, sinó que es canvia de sistema.

Martí Coromina i Quintana. (http://mauletsosona.blogspot.com/2008/11/obama-s-igual-canvi.html)

Si senyor, Martí penso igual que tu...
Salut

Gràcies, senyora Abelló

Com sempre, pesat que sóc. dono les gràcies a aquest govern que tenim. CATALANISTA i D'ESQUERRES...
Apali llegiu i flipeu.....
Que vagi de gust














per Vicent Partal, extret del web Vilaweb.cat.

Fa uns dissabtes. Assaig del lliurament dels Premis Nacionals de Cultura. 'Nacionals' i de 'Cultura' en la mateixa definició, ep! El qui porta el sarau, vés a saber per què, demana si cap dels premiats o dels presents no entén el català. Un, un de tots, diu que no l'entén, i des d'aquell instant l'assaig passa a la llengua del país veí. Tot d'una, emperò, la senyora Abelló, Premi Nacional, alça la mà i diu: 'Jo no entenc el castellà'.

Sorpresa evident. Estem acostumats a no protestar, a callar com si res, com si la nostra dignitat no fóra important, sinó accessòria. Sorprèn, sembla, que algú es comporte, simplement, amb dignitat, sense escarafalls, però també sense deixar-se aixecar la camisa ni assumint el paper de colonitzat sense drets. Potser per això l'assaig continua en espanyol amb la flor i nata de la cultura catalana, com si no hagueren oït la senyora Abelló. Amb un detall afegit: cap dels premiats de la cultura nacional no se suma a la protesta.

I malgrat tot, malgrat el silenci i la mala educació evident, aquella dona de cabells blancs i de mirada espurnejant, la senyora Abelló, poetessa, amb la força i la raó que li dóna haver aguantat dècades de misèria i d'opressió torna a dir amb tanta senzillesa com rotunditat: 'He dit que jo no entenia el castellà'. I, ara sí, ara aconsegueix que els organitzadors tornen a parlar com parlen tots els presents a la sala menys un.

Em lleve el barret, senyora.

Vicent Partal (director@vilaweb.cat)



MÉS______________________________________________________


Extret del bloc BLOG DE MIR ROY I MANEL RIU (http://mireiagalindo.blogspot.com/2008/11/la-generalitat-premia-amb-18000-euros.html)

LA GENERALITAT PREMIA AMB 18.000 EUROS QUI NO FA SERVIR EL CATALÀ
Comencem per l'única persona decent d'esta història, l'única que se mereix els 18.000 euros del premi: la senyora Montserrat Abelló. La senyora Abelló ha sigut guardonada enguany amb un dels Premis Nacionals de Cultura que atorga la Generalitat de Catalunya. Com explica Vicent Partal en l'article "Gràcies, senyora Abelló", el dia que s'assajava la cerimònia van succeir uns feits força insòlits. L'encarregat de l'assaig, en un cert moment, va passar-se del català al castellà perquè un dels premiats no enteneva el català (recordem les tres paraules: Premis, Nacionals, Cultura). A la vegada, la senyora Abelló va dir: "Jo no entenc el castellà". Ningú no li va fer costat, però ella va insistir fins aconseguir que, finalment, l'encarregat tornés a emprar el català. És insòlit que un guardonat no entengués el català, que l'encarregat de l'assaig se passés al castellà i que cap altre guardonat fes el mateix que la senyora Abelló.

I qui even els meninfotistes guardonats? Doncs estos: Carme Pinós, Carlos Pazos, Infos en Idiomes de Barcelona TV, José González Morandi, Paco Toledo, Paulina Andreu ("Paulina Schumann"), María Gallardo, Miquel Gallardo, L’Era – Espai de Recursos Agroecològics de Manresa, Francesc Casadesús, Nani Marquina, Joan Margarit, grup musical Antònia Font, Patronat d’Estudis Osonencs, Mara Dierssen, Josep Martí Gómez, Lluís Permanyer, Joan de Sagarra, Plataforma per la Llengua, Salvador Sunyer i Moisès Broggi. Com? Què? El grup Antòn...? La Platafor...? El senyor...? I no van donar suport a la senyora Abelló? Voldríem pensar que no van assistir a l'assaig, altrament...

Ara bé, ja res no mos sorprèn, perquè tafanejant pels webs dels guardonats n'hem descobert quatre que són ben políglotes:

Web de Carme Pinós, en "español" i en "english";
Web de Carlos Pazos, en "español", en "english" i en "français";
Web de Miquel Gallardo, en "español" i en "english";
Web de Nani Marquina, en "español" i en "english".

La Generalitat de Catalunya ha esquitxat 18.000 euros a cadascun dels premiats. Als quatre premiats políglotes, també. Pel seu poliglotisme "español-i-qualsevolaltrallenguaquenosigaelcatalà", suposem. Coses de la Cultura Nacional. Encara li faran tornar el premi i els quartos, a la pobra Monserrat Abelló.

ES DIU XAVI SARRIÀ

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 20. Dissabte, 1 de novembre del 2008
ISABEL-CLARA SIMÓ

De vegades trobes un grup musical que dius: aquest és el meu. A mi m'entusiasma Obrint Pas; i els de Verdcel (que a més són del meu poble, Alcoi). Però volia parlar d'Obrint Pas. Amb pocs elements, omplen l'escenari, t'inflamen el cor i et fan nedar en adrenalina. Les seves lletres solen ser polítiques i també poètiques. Són bons. El seu cantant és Xavi Sarrià. I ara publica un llibre de relats. Hom espera que un cantant escrigui poemes. Hi ha cantautors que són grans poetes, i els nostres clàssics moderns, com Raimon, Lluís Llach o el sempre plorat Ovidi, ho demostren amb escreix. Si es tracta d'un cantant de música pop esperes poemes tipus rap, i no m'ho mireu com un menyspreu: això és el que el lector espera a partir d'una imatge. Pensem a partir de les imatges que ens formem del món, i dels símbols amb què es representen, aquestes imatges. Per això qui domina, no la informació, sinó les imatges que es fixen en la informació, té el poder. En literatura, si ho analitzes, et fas un fart de riure, perquè en l'imaginari col·lectiu de qualsevol país apareixen com a grans escriptors autèntiques mediocritats. En català no tant, perquè no controlem els símbols (o no volem controlar-los). Ni tenim altaveus. Ni prestigi. Veges tu què hi farem. Doncs bé: ensopegues amb el text de Xavi Sarrià, el cantant d'Obrint Pas (que he tingut la sort de llegir abans de la seva publicació) i veus un escriptoràs que et serra la gola i et deixa sense alè. Parla de violència i d'ambigüitat moral, parla de paradoxes mortals, parla de culpabilitat, parla de la brutalitat de viure i la de morir. És un gran llibre de relats. El títol és un sarcasme afegit: Històries del paradís. En sentirem a parlar. Això espero.


El 10 de novembre arriba a les llibreries Històries del paradís, la primera obra de ficció de Xavi Sarrià.

ACTE FINAL - CORRELLENGUA 2008